"FELIÇ" -Álvaro Ayas

                      “FELIÇ” 

Vet aquí que una vegada hi havia, en un lloc del qual no em vull recordar, un trist castell en la ciutat de Lubosna. Aquest castell, tot enfondit en la tristesa, era un lloc on els turistes dormien, com un hotel però en un castell. Això mateix va fer el nostre protagonista l’Eric.

 L’Eric, era un home de 3X anys, que no veia sentit a la seva vida, o bé, en un sentit sí, l’agrava moltíssim fer una cosa: anar de viatge a llocs tètrics. Com pots veure, l’Eric era una persona amb pèssims gustos i això que encara no us he explicat com era psicològicament. L’Eric, a més a més que li agradessin aquests llocs, era una persona menyspreable. Li agradava ficar-se amb els nens, robar a gent gran, riure’s de la gent amb diversitat funcional, etc. Perquè era així?, molt fàcil:

tenia un trauma d'ençà que era petit. Ell va veure i va créixer veient com son pare pegava a sa mare. Imagina’t, créixer amb ton pare maltractant a ta mare, seria insuportable. Segons el psicòleg, per això mateix ell era així. 

Però, de totes maneres, t’hagin fet alguna cosa dolenta no et dona el dret de fer coses dolentes a tu. 

Tornant a la història, quan va arribar allà, es va sentir molt feliç. Va pensar: mira tu, si m’agradarà i tot. L’Eric treballava de creador de podcasts de terror, el treball ideal per ell, es podria beneficiar dels seus gustos. Llavors, va pensar a fer molts podcasts allà. I com no, inventant-se coses. 

Llavors, va arribar a la seva habitació i, per cert, que no ho he dit, era de nit. Tornant al tema, com era de nit, es va adormir i, quan es va despertar, no hi era a la seva

habitació. Era a una sala de tortures amb les llums apagades. Ell va començar a riure pensant en els diners que li pagaria la seva empresa per explicar això. Sense pensar en el perill que corria,  es va posar a gravar amb la seva mini càmera Va dir: “OMG gent, estic a una sala de tortures”. Aleshores, va arribar un home amb una màscara a la cara i li va saludar: 

• Hola, que tal t’ho estàs passant?- va dir l’home emmascarat bojament.

• Bé suposo- va respondre l’Eric, sense entendre res.

• Saps perquè hi ets aquí?- va dir, ara seriosament l’home emmascarat.

• No.- va respondre l’Eric.

• Graciós.- va continuar l’home.

• Graciós per qu…-li va tallar l’home.

• Ets aquí per una raó: ja que no has fet feliç a ningú en el que portés de vida, ja et va tocant - va dir amb un somriure malèvol.

• No sé de què parles - va contraargumentar l’Eric.

• Saps qui soc jo? - va respondre l’home.

• No -  va dir l’Eric.

• Jo soc aquell que se li apareix a la gent que mereix que se li aparegui, jo soc qui canvià les persones - va dir misteriosament

• No sé què vols dir - va tornar a dir l’Eric.

• Jo soc el bo i el dolent, soc el jutge del judici final, del teu judici final, m’encarrego d’ajudar a la gent  - va dir misteriosament.

• Que? - Va dir.

• No t’enteres eh - va dir.

• Home, doncs no -  va dir.

• Jo soc qui decideixo la mort  de les  persones, soc qui jutja el judici final de les persones - va dir.

• Això vol dir que… - va dir l’Eric amb un nus al coll.

• No, no estàs mort - va dir ell.

• Buf -  va sospirar l’home aliviat.

• Però com a jutge que soc, t'he d'ensenyar com se sent la gent quan està amb tu, i com se sent, marcarà cap on aniràs - va dir com per fer-li recapacitar.

• Què vols dir? - preguntà ell.

• Veus on estem, en una sala de tortures, veritat?- va dir com si fos molt obvi.

• Si - respongué. 

• Això vol dir que és on mereixes estar. - va respondre l’home.

• I que? - replicà.

• Crec que no m’has entès, t’ho explicaré: jo soc qui decideix com mor una persona: jo, quan moris, he de decidir cap on va la teva ment: puc fer que descansi en pau, o la puc transportar a una sala depenent de com s’ha comportat. En el teu cas, quan moris, et transportaré aquí. -va dir ell 

• Però, quines coses dolentes he fet? - preguntà.

• Moltes, per exemple, riure't de nens o jugar amb les persones.- respongué.

• Per…- li va tallar

• Mira, t’ensenyaré unes quantes, et posaré en el lloc de la persona que has maltractat, i tu em diràs com t’has sentit. - va dir

No va tenir temps a respondre just quan va ser transportat al seu internat de la infància. Ah, crec que no ho he dit, però ell anava a un internat. A més a més era un internat molt dolent, el pitjor de tots. Era un lloc horrible, tot estava brut i el menjar hi era horrible.  

Tornar a aquell lloc, li va fer sentir un nus al coll. Aleshores, es va adonar que no hi era en  el seu cos, hi era en el coll d’en Mateu.

En Mateu era un noi gras i que portava ulleres. Era molt intel·ligent i lleig, o sigui, la víctima perfecta com un bullying com ell. (Ell era bullying (Eric)).  Aleshores, just quan s’estava acostumant a aquell cos, va arribar ell de petit. Doncs que va tornar a sentir aquell sentiment que sentia quan el seu pare pegava a la seva mare. Li va donar la palissa de la seva vida. Just quan va acabar, l’Eric (petit) li va escopir a en Mateu (Eric gran).  Ell aleshores, sortí corrents al bany i es quedà pensant una bona estona. Va pensar molt. De què estava pensant? Fàcil: del mal que acabava de sentir. Va pensar que havia estat anys fent això i que, per tant, el que acabava de sentir una persona ho va sentir durant més d’un any. Això el va matar per dins. Es va adonar que va estar ignorant sentiments de persones durant anys. Com quan el seu pare ignorava com se sentia ell i, a més a més, el qui li feia el mal. Es va adonar què s’havia convertit en el que més odiava: era com el seu pare. 

Després d’això va tornar a ser teleportat. Aquesta vegada, s’havia transportat a una casa que li resultava familiar. No la trobava molt familiar, però allà hi havia estat alguna vegada. Aleshores, es va adonar, era a la casa d'en Monolo. En Monolo hi era un home amb diversitat funcional, que era autista i pujava vídeos a internet dient coses com que s’acabaria el món i coses així. I us preguntareu: que feia allà? 

Com he dit abans, ell tenia un podcast i, a més a més de parlar de terror, anava a entrevistar a gent babaua i a riure-se'n . Així com un Javier Cárdenas. Aleshores, es va veure ell entrevistant-lo. Com  es reia d’ell, com mentia, com en els corts li deia que digués coses, i ell les deia. Es va adorar del que feia. I com l’altra persona per la seva condició no se n’adonava. Era un monstre. Aleshores va començar a cridar:

• BASTA, BASTA, JA N’HI HA PROUUUUUUUU!!!...

Aleshores va tornar amb el jutge.

• Que t’ha paregut. - li va dir

• Soc un monstre - va respondre

• És clar que ho ets, però si aparec per aquí és perquè crec que encara pots canviar. -  va dir per donar li esperances.

• A sí?! - va dir esperançat.

• Sí. - respongué

• Ara et llevaràs i canviaràs. - continuà el jutge. 

• Quan moris, en els últims instants de vida teus, apareixeré davant teu i et diré si ha sigut suficient o no.- va acabar

• D'acord, però una pregu… 

No li va tenir temps a acabar quan va despertar. Va estar pensant, i si tot allò només havia sigut un somni? Li va donar igual. Encara que hagués  sigut un somni, per alguna raó va somniar això i per això mateix, de totes maneres, va decidir fer un esforç i canviar, sabia que potser no seria veritat, però ho havia de provar, havia de ser millor que el seu pare. A partir d’aquí, l’Eric es va tornar un amant dels nens i de tot el que era just. Va desenvolupar  un gran sentit de la justícia  i va fundar “Idon’tplIchng” l’organització més gran dels EUA en sentit de la justícia. El nom era un joc de paraules entre la següent frase:  “I don’t play, I change”. Va fer les paus amb en Mateu i va fer un homenatge a sa mare. Va decidir tenir fills, i els va transmetre els seus ideals, el que havia viscut. Sense lloc a dubte, una gran vida.

Però, com tot en aquesta vida, tot s’acaba i un dia, va morir. En els seus últims moments de vida, va recordar la bona vida que havia viscut. Al cap d’una estona, quan ell ja va morir, però la seva consciència seguia viva, va recordar-ho tot. Tot i que no podia plorar, va plorar per la vida viscuda,  va plorar per tot el viscut. Aleshores, quan ja sentia que s’evaporava en l’infinit mar de l’univers, va veure que el jutge no arribava. Es va adonar que mai va existir: tot va ser un somni seu. El seu inconscient  el va empènyer a canviar. Tot allò, sorpressivament, el va fer morir feliç. Per què?, no ho sé. Potser, va aprendre a ser FELIÇ.