El camí al gran misteri de l'origami---Arianna Sánchez

 El camí al gran misteri de l’origami 

Una nena petita, d’uns tres anys,amb les seves cuetes, una samarreta de flors 

de colors, i un pitrall blau, el seu pitrall blau,aquell pitrall que es posava els millors dies, es sentia bé,es sentía feliç amb si mateixa. Es trobava al parc,el seu parc preferit,un parc de gespa,un gran tobogan groc,un castell gegant de color taronja,una tirolina verda i uns gronxadors blaus, on es passava hores i hores gronxant-se;era el seu lloc preferit,per això somreia cada segon. Estava corrent per la gespa,on hi havien margarides blanques,papallones de colors i gossets juganers. S’ho passava millor que mai.

Ella era una nena molt i molt curiosa,li agradava moltíssim investigar i aprendre coses noves,saber el perquè de tot…etc. Mentre corria,va veure un bosc molt fosc i misteriós , i sense pensar-s’ho, va entrar per investigar i explorar això tan misteriós. Ella estava molt sorpresa i molt intrigada. Va seguir un petit camí  i va entrar a un camp fosc, en el que hi havia un penya-segat i escoltava una petita veu demanant ajuda. Qui seria?Es va preguntar.   En aquell moment,había de escollir entre deixar-se caure i intentar ajudar-la amb el perill de morir, o quedar-se allà amb aquella tortura de escoltar a algú demanant ajuda,sabent que podria estar en perill…Qué podría fer?

 Va estar setmanes, mesos,fins anys pensant què hi faría,amb aquell dubte,amb el dubte de si aquella persona estaría encara viva.Fins que va sentir una tremolor al sòl,va pensar que era imaginació seva i va seguir amb el que estava fent.  Ella no estava en lo correcte, no era imaginació seva, realment era un terratrèmol. 

Havía d'escollir si salvar a aquella persona o salvar-se ella mateixa,havía de ser ja,en aquell moment,no hi havía temps. Llavors, va deixar-se caure pel penya-segat i aquella veu,hi era una grabadora de veu,hi era una trampa,algú la havía posada allà. Algú volía que ella es tirés per el penya-segat.Qui faría això? Només podría ser una persona, era ella mateixa,el seu inconscient, hi era ella criticant-se,enfosant-se a ella mateixa dia a dia,segon a segon. 

Al dia següent va pensar en tot el que li havia passat.No s’ho podía creure.I va dir: 

• Com ha pogut ser? Per què ha passat? Havía sigut algú que em volía dir un missatge?

Va anar a la platja, sola, per pensar mentre obserbava les ones del mar xocant entre elles i la sorra,els ocells lliures,volant,junts, tots formant una figura simètrica i volant a la mateixa onda. Tot hi era tranquil,el suficient com per ordenar els seus pensaments. Era tan i tan tranquil que al cap d’una estona es va relaxar tant que es va adormir a la vora del mar, i les ones la van emportar a una platja asiàtica, en la que hi havía una família amb una nena peita, rient-se junts, i va pensar en el seu passat i el que havía perdut. També hi havíen cirerers japonesos plens de flors rosades,un gran llac cristal·lí amb  petits ànecs, una paradeta de gelats japonesos,i un camp de gespa amb figuretes de paper. Es va preguntar: -Quí els ha fet? Què fan aquí? I va começar a investigar qui hi havía deixat aquelles figuretes de paper, hi havíen amb forma d’ ocells, papallones, mussols,gats, flamencs, granotes,... I cada matí ella va anar a aquell camp perquè es va adonar de que cada día hi havíen més figuretes. Mai va saber d’on arribaven…